Una manera diferente de treballar els volcans

Amb aquest post vull compartir la intervenció que vaig fer aquest primer trimestre a l'escola Ítaca de Manresa. La meva intervenció (duta a terme en una aula internivell de segon cicle d'infantil) ha tractat principalment de donar continuïtat a l'evolució d'un projecte existent (el Sol), el qual havia pogut seguir en alguna altra ocasió. Partint d'això, he volgut crear una proposta que els ajudés a observar i experimentar l'entorn amb curiositat, interpretant-lo i fent-se preguntes, i que desenvolupés la comprensió del món natural. Crec que és important que pensin i elaborin les seves pròpies explicacions sobre aquest fenòmens, i per aquesta raó he volgut fer una intervenció que respecti el seu ritme i que aquesta moduli segons els seus camins i necessitats. Malgrat tot, al ser una intervenció, tan sols he disposat de quatre tardes per dur-la a terme, tot i que finalment ha acabat interferint en el dia a dia dels infants i han anat sorgir diferents situacions espontànies on s'ha continuat treballant en aquest sentit.

Una intervenció és una bona eina per entendre realment què vol dir programar i treballar amb i per els infants. M'ha permès veure la diferència entre programar i planificar, i la riquesa que això comporta al treball a l'aula. He experimentat el repte de sentir-me en fals davant de les demandes dels infants, i la satisfacció de poder donar noves propostes a aquestes necessitats (amb més o menys encert). Això m'ha portat a valorar molt més el potencial dels nens i nenes, i a nodrir i vertebrar el projecte de les seves aportacions per tal de fer un treball realment ric i significatiu. Però per altra banda penso que les intervencions pateixen d'una gran paradoxa: pretenen ser una bona pàctica però encorsetada en un límit temporal.

La veritat és que estic força satisfet de com me n'he ensortit. Crec que a part de no defallir davant de les contrarietats que m'he anat trobant, he aconseguit adaptar-la a les necessitats i característiques del centre i dels infants, i entre tots hem aconseguit treballar els volcans d'una manera diferent.

Adjunto el vídeo de la presentació perquè us en feu una idea. Espero que us agradi.

Reggio Emilia, la marca d'una vella glòria

Després d'una conversa que vaig tenir ahir amb una professora de la UAB, crec que val la pena que faci una revisió del post ja que per sort, he tingut la oportunitat de contrastar algunes coses.

Com deia, el dimecres dia 2 de maig vaig poder assistir a la conferència que va fer la pedagoga Francesca Davoli sobre El projecte 0-6 de Reggio Emilia a Catalunya a la FUB. La sala estava pràcticament plena, i es que sembla ser que la marca Reggio Emilia "ven" com la Coca-Cola.

Francesca Davoli va explicar les característiques generals del projecte a Reggio Emilia, i després l'experiència que ha dut a terme amb l'escola Piccolo Mondo a Valldoreix. D'aquesta escola només comentaré que a part de tenir uns espais envejables (segurament inabastables per la majoria d'escoles públiques de casa nostra), treballa amb una ràtio, si no ho vaig entendre malament, de 1 a 10 a segon cicle d'infantil i de 1 a 7 a primer cicle, i que les seves llengües vehiculars són el castellà i l'italià. Com diria aquell "No hace falta decir nada más", bé sí, que tinc la sensació (no la certesa) que s'allunya una mica de la idea original de Loris Malaguzzi. Per la resta podeu trobar un breu resum al bloc d'Educació Infantil de la FUB.

Però la pregunta que em rondava tota l'estona pel cap era: per què "ven" tant la marca Reggio Emilia? És una de tantes modes o realment és encara un projecte tan revolucionari? Què fa que tingui aquest poder de convocatòria? La veritat és que tot escoltant Davoli, i sense voler desmerèixer el projecte de Loris Malaguzzi, pensava que de fet a casa nostra tenim escoles i professionals molt bons que estan fent una feina tan bona com la que es du a terme a aquesta ciutat de l'Emília-Romanya, i a més a més "contra viento y marea". Així doncs si això és cert, quina és la clau?

Per lo poc que se, a Reggio Emilia s'hi porta a terme una metodologia que es caracteritza, entre d'altres coses, per tenir molta cura en registrar les seves pràctiques i posteriorment elaborar-ne documentacions fantàstiques. Pot ser aquesta documentació exhaustiva la clau de la difusió i l'èxit de Reggio Emilia? Pot ser que el que ens falti sigui rigor i organització en la documentació de la nostra pràctica? És cert que un bon treball de documentació fa visibles les bones pràctiques, però la documentació de Reggio Emilia passa per un altaveu del que nosaltres no disposem. Com molt encertadament em va dir una mestra al acabar la conferència: "L'Ajuntament de Reggio Emilia ha abocat el sac en l'educació dels 0 als 6 anys, tal com l'Ajuntament de Berga ho ha fet en promocionar la Patum com a patrimoni de la humanitat", i és que la política  l'ha convertit en una marca amb contingut, i davant d'això si que no hi tenim res a pelar. No cal dir que en un panorama com l'actual de crisis, on el Sistema Educatiu és dels primers en ser voraçment esquilat mentre, per exemple, Barcelona vol invertir 5 milions d'euros en el Circuit de Montmelò, una conferència sobre unes escoles amb ràtios de 1 a 10 i amb tot el suport de l'administració cau com una gerra d'aigua freda. "Sort" que sembla que el senyor Wert n'és plenament conscient i ho ho fa amb tot el "sufrimiento"...

Però, tornant al tema, i com a vegades passa, crec que ens trobem davant una marca que ha devorat el "producte" i que malauradament l'ha desvirtuat oblidant la seva raó de ser. Amb això no vull desmereixer ni de troç lo important que ha estat Reggio Emilia en la història de l'Educació Infantil, però sí que sospito que una escola que a hores d'ara té una llista d'espera de visites semblant a la de la seguretat social viu molt més de cara a la galeria que no pas concentrada en el seu target real.

M'he emocionat i he après

Recordo que fa dies, a la conferència inaugural de la 3a Jornada Espurna, en Jordi Adell comentava que després de tant de temps de tenir bloc, ja gairebé només hi escrivia quan alguna cosa l'havia indignat. Entenc que en el fons estava parlant d'una qüestió d'emocions, ja que si una cosa et fa vibrar, ja sigui per bé o per mal, en els millors dels casos es produeix un fenomen d'acció-reacció que ens fa reflexionar, aprendre i millorar. Enceto així el meu bloc perquè aquest ha estat el meu cas. Fa mesos que vaig obrir aquest compte de blogger amb la intenció de recollir-hi les vivències del meu viatge iniciàtic en el món educatiu, però encara no havia trobat ni el valor ni l'espurna per encendre el motor i fer-ho, però per sort finalment hi ha hagut combustió.

Ahir vaig fer classe als meus companys de la universitat, i encara estic emocionat d'haver-ho fet. Això ha estat el resultat d'un projecte d'aprenentatge significatiu de l'assignatura d'Educació i Contextos Educatius. És amb aquesta experiència amb la que vull fer el meu primer artícle al bloc i amb el que vull donar gràcies al meu professor. Un professor que realment ens ha fet partíceps del nostre aprenentatge, i que s'ha atrevit a fer-nos verdaders protagonistes d'aquest fins a les últimes conseqüències, i això també vol dir passar certs moments de crisi a l’aula que, malgrat tot, ens han fet creixer com a persones.

Aquest projecte que comento el va començar deixant-nos redefinir part del programa de l'assignatura segons els nostres interessos. Que em diguin quin professor d’universitat deixaria fer això! Vàrem cercar programes d'altres universitats, els vàrem contrastar i per acabar es va decidir el programa de l'assignatura a partir de les propostes que van anar sorgint. Finalment cada proposta ha esdevingut una sessió, la qual ha estat avaluada pel professor, avaluada pels companys i autoavaluada pels mateixos membres del grup. Doncs bé, ahir va ser el dia que el meu grup vàrem dur a terme la nostra sessió, i va ser una experiència realment molt gratificant, enriquidora i significativa, al menys per a mi.

La nostra sessió s’ha titulat “Les intel·ligències múliples a l’aula” i ha estat la posada en escena del treball que hem estat fent sobre el tema durant aquests últims mesos amb la inestimable ajuda de la Núria Alart (Moltes gràcies!). Un treball per escrit que, després d’entregar-lo, ens va retornar comentat per tal que el poguéssim millorar (això em fa pensar en un tweet que he llegit avui: avaluar per sancionar vs #avaluarxaprendre). Ara ens falta fer l’autoavaluació de la sessió i rebre el retorn del professor, però tot i el que pugui passar estic content de la feina feta i d’haver pogut apassionar-me aprenent i compartir-ho amb els meus companys. Tenim un llarg camí per endavant, la feina és millorable, encara n’hem d’aprendre molt, però projectes com aquest ens fan, de ben segur, més competents i sobretot més feliços.

Adjunto la presentació que va vertebrar la sessió, tot i que és difícil de contextualitzar sense cap explicació. Espero que us agradi.